Josep María Raventós i Blanc

Neix a Can Codorniu el 20 de març de 1922, fill de Manuel Raventós i Fatjó i Montserrat Blanc i Pujol. És el més gran de sis germans: Josep Maria, Montserrat, Núria, Mercè, Manuel i Ramon i, per tant, hereu de Can Codorniu. En plena adolescència, i a causa de la guerra civil espanyola, abandona Can Codorniu i continua els estudis a Itàlia, Sant Sebastià, Saragossa i Barcelona. Obté la llicenciatura en Ciències Químiques per l'IQS de Sarrià. Als 17 anys perd la seva mare, que mor en donar a llum l'últim dels germans: Ramon.

L'any 1946 es casa amb Isabel Negra i Valls, que immediatament s'incorpora com a mestressa a Can Codorniu i retorna a la casa l'escalfor d'una autèntica llar. El 1947 neix Manuel Raventós i Negra, el nou hereu de Can Codorniu. Molt jove, l'octubre de 1949, Josep Maria es fa càrrec de la direcció de Codorniu SA a causa d'un greu vessament cerebral del seu pare Manuel. A partir d'aquell moment, Codorniu i el cava seran els objectius fonamentals de la seva vida professional. Sota el seu guiatge, Codorniu SA coneixerà la gran expansió dels anys seixanta.

El seu objectiu mai no va ser el creixement en si mateix. Volia que Codorniu fos la «gran marca» d'un sector de gran prestigi. Admirava els francesos i tenia grans amics a Bordeus, Borgonya i Xampanya. Sempre estava interessat a estudiar per què aquestes denominacions tenien prestigi a més de qualitat. No volia copiar, sinó saber com s'havien de fer les coses al Penedès per tenir prestigi amb personalitat, a més de qualitat.

Va apostar clarament pel méthode champenoise. La seva preocupació constant va ser la mecanització: fer possible el manteniment del mètode amb l'evolució dels costos de mà d'obra però tot de manera harmònica. La incorporació de les tecnologies més modernes no va representar mai l'acomiadament de personal. Mai no va posar les màquines per davant de les persones. Aquest procés iniciat amb l'estabilització tartàrica i la selecció de llevats va acabar amb la unitat 504, el pack i la mecanització integral.

Durant la dècada de 1970, els prototips mundials s'assajaven a Sant Sadurní. Una altra de les seves obsessions: prestigi i personalitat. D'aquí ve el cava, amb tot el que representa. Va lluitar pel cava des dels seus inicis fins que va morir. Paral·lelament es va preocupar de la cohesió del sector, des del Sindicat Nacional de la Vinya fins a la UCEVE (patronal dels vins escumosos), passant per multitud de comissions de treball. Cal destacar la seva tasca a l'OIV, on va ser vocal del Consell durant diversos anys, i del qual li van oferir la presidència poc abans de morir.

En la seva lluita per la qualitat i com a viticultor i hereu de Can Codorniu, va contribuir molt a la integració entre el viticultor i l'elaborador de vins i caves. Estava convençut que sense raïm de qualitat no hi hauria bon cava i que sense una viticultura rendible no hi ha inversió, no hi ha vinyes noves, no hi ha qualitat, no hi ha futur. Aquesta tensió de treball unida a una llarga sèrie de conflictes familiars li va provocar un fort infart l'any 1966. Recuperat en poc temps, a les darreries dels anys seixanta va rebre de la mà de Torcuato Fernández Miranda la proposta de presidir la Diputació de Barcelona.

Davant la decisió del Consell de Codorniu que aquest càrrec era incompatible amb la gestió de Codorniu, Josep Maria va renunciar a la presidència de la Diputació. L'any 1970 rep un nou cop. El Consell de Codorniu decideix prohibir la incorporació dels fills dels gerents de la societat i Josep Maria veu en aquesta decisió una clara intenció de tallar definitivament la línia de l'hereu.

La seva situació a l'empresa per la qual tant ha lluitat és cada vegada més difícil. S'estima Codorniu i no vol renunciar a la tradició de continuïtat. Pensa que un canvi generacional pot ajudar a reconduir la situació. Guarda els seus problemes per a ell mateix i mai no els traspassa al seu equip de gestió a Sant Sadurní. Paral·lelament pensa que ha arribat l'hora d'ajudar a prestigiar al màxim Sant Sadurní. Accepta l'alcaldia i s'hi dedica de ple. Va ser un home preocupat pel seu país.

Era membre de la Germandat de Poblet, de la Fira de Barcelona i, durant molts anys, va formar part de la comissió executiva de Caixa de Catalunya. L'any 1977 mor el seu pare Manuel i, a partir d'aquest moment, la situació a Codorniu SA es fa més difícil, fins que el 30 de juny de 1982 és convidat a renunciar els seus poders de gerent de Codorniu SA. El 22 de juliol del 1982 deixa Codorniu SA.

Josep Maria se'n va de manera definitiva, ja que no vol quedar-se a l'empresa com a figura decorativa, amb sou però sense càrrec executiu. Marxar de Codorniu SA no implica abandonar la casa pairal ni la finca de Can Codorniu. Des d'allà es presenta com a independent a la presidència del Consell Regulador del Cava i n'és elegit president. A partir d'aquest moment dedica gairebé tota la seva activitat al sector del cava i a la lluita per obtenir la denominació d'origen a la CEE. L'abril del 1985, juntament amb el seu fill Manuel, acaba l'estudi de viabilitat per a la construcció d'unes noves caves a la finca.

El 4 març del 1986 funda la societat Josep Maria Raventós i Blanc, SA per consolidar el projecte, amb un primer cupatge que ja tenia decidit des del febrer. El 12 març viatja a Nova Zelanda, per pescar el marlí blau, que havia buscat tota la vida. Després de pescar-lo, a conseqüència de l'esforç, un nou infart l'abat mortalment sobre la coberta del vaixell. Les seves restes incinerades es traslladen al seu origen: Can Codorniu.

En el recordatori els seus fills escriuen: "Un home pot ser destruït, però no derrotat". Així neix un nou cava l'any 1986, que portarà el seu nom. És un cava elegant, senyor, nascut del més íntim subsòl de les seves vinyes. És la seva herència: Avui Raventós i Blanc, Conca del riu Anoia.